El passat dissabte 15 de març es va fer la primera sortida de voluntaris del 2025. Tot i el mal temps van venir 14 participants que van començar la ruta cap a la Cala Murtra des del pàrquing ja fent parades pel camí. Passant per una pineda de pi blanc van trobar una cràssula molsosa (Crassula tillaea) on van aprofitar per comentar la fisiologia d’aquesta planta i els mecanismes que té per aguantar a ple sol creixent en terra nua.
Exemplar de cràssula molsosa (Crassula tillaea) i en Francesc Caralt (Flora Catalana) ensenyant com reconèixer una figuera de moro (Opuntia ficus-indica).
Seguint el camí van aturar-se a una zona on coexistien l’albaida (Anthyllis cytisoides) i l’antil·lis de quatre fulles (Tripodium tetraphyllum), dues espècies emparentades però amb formes vitals bastant diferents, el primer és erecte i arbustiu i l’altre prostrat i anual. Cal remarcar que durant molt de temps se les havia considerat del mateix gènere sent un nom sinònim per a l’antil·lis de quatre fulles Anthyllis tetraphylla.
A l’esquerra un arbust d’albaida (Anthyllis cytisoides) i a la dreta exemplars en fruit i flor d’antil·lis de quatre fulles (Tripodium tetraphyllum).
De la família de les Cistàcies van trobar estepa blanca (Cistus albidus), de la que s’havien fet servir les fulles antigament com a substitut del tabac, i estepa negra (Cistus monspeliensis) una planta molt utilitzada en cosmètica, sobretot per a productes dermatològics pel seu alt contingut en flavonoides i tanins que tensen la pell.
A l’esquerra una estepa blanca (Cistus albidus) amb les característiques fulles llanoses i a la dreta l’estepa negra (Cistus monspeliensis) de fulles fosques i enganxifoses.
Exemplar en flor de llentiscle (Pistacia lentiscus) habitualment recol·lectat per arranjaments florals.
Una planta de la que es van explicar els seus usos medicinals va ser el Llentiscle (Pistacia lentiscus) i com s’ha vist al laboratori grans efectes antibiòtics contra alguns bacteris com Porphyromonas gingivalis i Helicobacter pylori que semblen ser-ne bastant sensibles. A part dels seus beneficis, també s’han fet servir ornamentalment i com a flor tallada. El problema és que se sol tallar els brots nous o florits i per tant es fan tallades il·legals d’aquesta planta malmetent les poblacions arreu de Catalunya. Flora Catalana en fa pedagogia sobre el problema però tot i això costa prevenir aquest tipus d’activitats.
Superior: murtra (Myrtus communis) Inferior: arítjol (Smilax aspera) i frare cugot (Arisarum vulgare).
Arribats a les zones de murtrar, on la planta predominant és la que li dona nom, la murtra (Myrtus communis) van ensenyar com es composa la vegetació típica d’aquest ambient proper a l’HIC 1240. Un ambient d’estrat més arbustiu i habitualment acompanyat de lianes com l’arítjol (Smilax aspera) i apareixent també frare cugot (Arisarum vulgare) arran de terra.
Un altre arbust que comprèn el murtrar és l’argelaga negra (Calicotome spinosa, esquerra) que no s’ha de confondre amb les altres argelagues (Genista scorpius, centre i Ulex parviflorus, dreta) que tot i compartir nom són espècies diferents de Fabàcia de flor groga.
Ja acostant-se el bon temps i la pujada de temperatura es va demanar observar les plantes de l’entorn sobretot les fulles de l’arítjol (Smilax aspera) i les pinyes de pi blanc (Pinus halepensis). Van mirar això perquè es fixessin en com estan les fulles de l’arítjol quan encara hi ha aigua disponible però quan arribi l’estiu, l’època de sequera, es fixin en com aquestes es corben per evitar perdre aigua i a la vegada els permet recollir la rosada del matí i conduir la poca aigua condensada al peu de la planta i que arribi a les arrels.
Respecte el pi es va explicar el mecanisme de dispersió de llavors i com aquesta espècie es beneficia dels incendis. Les seves pinyes allargades i compactes triguen molts anys a obrir-se i deixar caure les seves llavors alades que es dispersen amb el vent. En part es mantenen tancades per si ve un foc, ja que les pinyes poden aguantar bé les altes temperatures i per la pressió que es crea a dintre d’aquestes quan es crema l’arbre surten disparades de l’arbre i quan el foc s’apaga s’obren alliberant les llavors. És per això que és una de les primeres espècies arbòries a sortir després d’un incendi. Tot i que sense la pressió dels incendis la tendència és que l’alzina (Quercus ilex) desplaci al pi blanc en un període d’uns 200 anys.
Foto final dels participants davant la Cala Murtra.
La sortida va acabar amb una foto de grup i recordant que la propera serà el dia 5 d’abril a L’Escala d’11-13h amb la idea de poder observar més flora litoral i sobretot veure l’única observació de Fallopia baldschuanica del projecte.
Text: Edgard Mestre
Fotos: Francesc Caralt, Flora Catalana i Edgard Mestre
